Quan vaig fer de “capellà”
Vaig posar-me una sotana vella que em va
deixar un capellà autèntic. M’arribava fins als peus. Quan me la vaig emprovar
els que em contemplaven es van posar a riure. Ja anem bé!, vaig pensar. Es
tractava de fer riure els espectadors que assistirien a la representació de la
comèdia de Santiago Rusiñol “Els jocs florals de Canprosa”. Va ser un dels
primers espectacles festa-majoners en el nostre teatre Municipal. Em sembla que
era a l’any 1995. Vàlgam Déu com passa el temps!. L’obra de Rusiñol és una
paròdia dels Jocs Florals que quan es va estrenar a Barcelona fa una barbaritat
d’anys va fer emprenyar a molta gent
perquè semblava que se’n fotía dels Jocs Floralescos amb premis als poetes del
“Gay Saber”. Però aquella paròdia floralesca del nostre Municipal va ser la cloenda
d’un Homenatge a Rusiñol en la que vam representar dues comedietes més que ara
no és el cas de parlar-ne. En aquell festival florelescu tots els “participants”
estàven asseguts a les butaques encoixinades del nou teatre banyolí, esperant que els cridessin
per pujar a l’escenari a llegir cadascú el seu poema. I de cop i volta va travessar el passadís el sacerdot
poeta que es va empescar unes sortides dialèctiques amb els espectadors que es tronxaven
de riure en veure aquell capellà
amb bonet al cap que quan s’el treia se
l’hi veia la tonsura, o sigui una
rodoneta al cap que el punyateru i bon amic Enric Tubert em va encastar
entremig dels cabells perquè deia que en aquells temps els capellans portaven
la tonsura. I amb aquesta indumentària, arremangant-me la sotana vaig pujar
l’escala cap a l’escenari. Encara guardo la foto amb la meva expressió devota amb
una ma aguantant el missal i amb l’altra el paperet de la poesia procurant fer una cara de bon-jan llegint el
rodolinesc poema floralesc. En acabat aquell recital, de cop i volta va
aparèixer pels passadissos la Coral Floralesca que va inventar en “Farri” reunint
un bon reguitzell de cantants “novatos”, dels que alguns, anys a venir es convertirien en els Operetterus que
haurien de recòrrer tota Europa, si bé en aquella jocosa paròdia floralesca,
les noies sortien ben enramades i amb corones de flors al cap i els nois –
alguns amb bigotassos de can Mateu engomats o relligats- transitarien pels
passadissos del teatre portant el pendó d’una Coral que des de dalt de
l’escenari ens cantaria la cançó més independentista de tots els temps.
Doncs,
si, és l’única vegada que he fet de capellà. Demanant la independència del
nostre país!. I cantant tots plegats:
Glòria,
catalans cantem!
Cantem
amb l’ànima!,
Un
crit i una sola veu!
Visca
la pàtria!
La
nostra terra és redimida!
El
gran moment és arribat!
Fòra
els ultratges!. Lluny la mentida!
Ningú
ens prendrà la nostra llibertat!.
